La figura del sereno està pràcticament extingida a Catalunya, però és un ofici encara recordat avui en dia. En part per la famosa expressió “prendre pel pito del sereno”, però també perquè amb la mirada actual resulta un ofici curiós.
Inicialment, els serenos eren els encarregats d’encendre l’enllumenat públic, i van anar adquirint el rol de vigilants nocturns pels quals són recordats avui dia. Per això feien servir els seus xiulets… Amb els quals sovint eren ignorats com bé diu el refrany. Però en aquest article, els hi farem cas.
Però anem a pams. Per què estem parlant dels serenos? Carles Feliu, conegut com en Carlets, fou el sereno d’Hostafrancs i va protagonitzar una coneguda llegenda al barri. De fet, es va convertir en tot un heroi.
Durant la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909, les revoltes populars van posar el seu punt de mira al convent, situat entre els carrers Leiva, Àliga i Hostafrancs de Sió (t’animem a descobrir-ne més sobre aquest carrer). L’aixecament, amb un clar posicionament antimilitarista i anticlerical, era contrari al rellançament de l’aventura colonial marroquina i la seva vaga general va escalar en breu període de rebel·lió als carrers.
Com narren Albert Torras i César Cárdenas al llibre “Llegendes, misteris i crònica negra de Sants, Hostafrancs i La Bordeta”, en Carlets va camuflar les monges de Sant Vicenç de Paül amb una roba diferent dels seus hàbits i les va dur a casa de familiars propers. Gràcies a aquesta iniciativa, les monges van sobreviure sanes i estàlvies a la violència de la revolta.
Segons la contalla popular, el sereno fou un enviat de Sant Roc com a mostra de gratitud cap a unes monges que l’havien guarit de la pesta. Sigui com sigui, en Carlets va salvar la vida d’aquestes dones.
Un sereno amb llinatge artístic
Les curiositats del sereno d’Hostafrancs, en Carlets, no acaben amb aquesta anècdota que, ben segur, hauria pogut ser “tràgica”. I és que el seu cognom és ben icònic a la ciutat. La seva neta és, ni més ni menys, una icona de la música catalana: la cantatriu Núria Feliu.
Com explica pròpia pàgina web de l’artista, “El meu pare, Eduard Feliu, venia d’una família de serenos d’Hostafrancs [...] i des de molt petita vaig venir a viure a casa dels avis a la plaça d’Osca on la besàvia Carolina venia hortalisses en l’antic Mercat que allí hi havia”.
